Sistemes de valoració de les qualitats físiques bàsiques

L’avaluació de la resistència aeròbica

La nostra resistència aeròbica depèn de la nostra capacitat per a utilitzar l’oxigen que respirem quan fem un esforç llarg d’una certa intensitat. Al laboratori es valora la resistència mesurant concretament la quantitat màxima d’oxigen que consumim per minut mentre correm sobre una cinta contínua (o
pedalejant una bicicleta ergonòmica).
Hi ha altres maneres molt més pràctiques de conèixer el nostre consum màxim d’oxigen (i , per tant, la nostra resistència aeròbica), sobretot quan es vol saber de moltes persones alhora, com és el cas de
l’alumnat d’una classe. Són les anomenades proves de camp. Les més conegudes són el Test de Cooper i la Course Navette. En tots dos casos, els investigadors han estudiat quina relació hi ha entre els resultats en aquestes proves i els resultats que tindria la mateixa persona si passés la prova al laboratori.

• El test de Cooper

El test de Cooper consisteix en una cursa de 12 minuts. Durant aquesta cursa, el corredor ha d’assolir la distància més llarga possible. Tant s’hi val si s’atura, esprinta o va poc a poc: allò que importa és la
distància final que és capaç de recórrer. Quant més gran sigui aquesta distància, més gran és la seva
resistència aeròbica. Existeixen taules que permeten saber quins és el consum màxim d’oxigen d’una
persona en funció de la distància recorreguda.

• La course navette (cursa d’anada i tornada)

La cursa d’anada i tornada és una cursa entre dues línies separades entre si 20 metres. El corredor ha
d’anar d’una línia a l’altra seguint el ritme que li marca un senyal acústic. Al començament la velocitat és lenta, però s’incrementa cada minut. La prova acaba quan la persona no és capaç d’arribar a la línia corresponent coincidint amb el senyal.
Igual que passava en el test de Cooper, també es pot conèixer el consum màxim d’oxigen d’una persona a partir del resultat assolit en la course navette.

L’avaluació de la força 

Igual que passava amb la flexibilitat (hi ha moltes articulacions), passa amb la força: hi ha molts músculs i, la força de cadascun d’ells es mesura amb una prova diferent. A més, per a cada múscul, podem intentar conèixer la seva capacitat per a resistir moltes contraccions seguides (força-resistència) o per a fer-ne una de molt intensa (força-màxima). El resultat és que hi ha un munt de proves per a evaluar la força segons els músculs (bíceps, tríceps, abdominals), els grups musculars (cames, braços, meitat superior del cos, meitat inferior) i segons el tipus de força emprat.

Eurofit: Batería de tests para la valoración de la condición física.